La història dels Castors

Autora: Lemin (Helena Aymerich)

Il·lustració: Quio (Laia Marimón)

Maquetació: Quibu (Dèlia Cobo)

Leques (David  Moreno)

Andrés Galiano

Fa uns quants anys, però no en fa tants, van arribar els campaments d’estiu. Tots estaven a la tenda dels caps, ja que era el segon dia de pluja intensa. La tenda de la Llodriguera Xipre s’havia inundat i la tenda de la Llodriguera Alzina estava a punt de fer-ho. A fora començava a fosquejar, però el cel continuava il·luminant-se amb els llamps. Queia una tempesta de les bones, de trons estridents i aigua a dojo.

– Lemin! Ens expliques una història? – va dir un dels castors.
La Lemin va rumiar força estona, ella era el gran castor que recordava totes les aventures i les històries del bosc.
– A veure, en tinc una… És una història d’uns castors. D’uns castors aventurers que es van haver d’enfrontar a forces perills, però van ser molt valents.
– Si! Si! Aquesta! – van cridar la resta de la colònia.

Captura de pantalla 2014-09-25 a la(s) 23.38.45

– Molt bé, ens hem de situar ara fa uns quants anys, però no recordo quants… Ja sabeu que sóc molt vella… Com deia, fa uns quants anys, la colònia dels castors formada per la Llodriguera Roure, la Llodriguera Olivera i els seus caps, la Quibu, la Quio, el Leques, la Lemin i l’Andrés, se’n van anar de campaments al Flamisell, a la Vall Fosca.

Amb les tendes ja muntades els castors se’n van anar a explorar pel bosc. Els va encantar una clariana on hi havia un gran arbre amb unes lianes. De sobte van sentir el xiulet i van córrer cap a l’esplanada. Va ser quan corrien pendent avall que l’Aitor va veure allò:

– Mira! – li va dir a l’Ingrid.
– Què passa? – però quan va mirar cap a on ell li deia, allò ja havia desaparegut. – vinga, que els caps ens criden.
Què era aquell fum rosa lilós? Havia sigut fruit de la seva imaginació o havia vist de veritat com d’aquella casa perduda entre els arbres en sortia aquell fum brillant?
Els campaments anaven bé, feia bon temps i com que trigava a fer-se fosc, jugaven fins tard a la clariana de les lianes.
L’Aitor continuava buscant la casa misteriosa, però no va ser fins el tercer dia al vespre que la va tornar a veure.
– Olaia! Mira!
L’Olaia ho va veure i amb la boca ben oberta va dir:
– Què és això? Des de quan el fum és d’aquest color?
L’Aitor estava igual de sorprès, però va arribar l’hora de sopar i es van haver d’oblidar de la casa i el fum misteriós.

– Bon dia Castors! – va dir la Quibu.
– Ostres! Però que hi feu tots aquí? – va dir el Leques tot sorprès. – ja heu pogut dormir bé? – va dir la Quio.
– quina calor que deveu estar passant – va dir l’Andrés – vinga tothom a fer matines.
Van sortir fora la tenda i mentre esperaven que tot l’Agrupament estes a punt van tornar a comentar el que havien viscut aquella nit. La Lemin s’hi va apropar i els hi va dir:
– una nit mogudeta? – però abans que poguessin inventar-se una excusa, ella va afegir – podeu estar tranquils. Els secrets del bosc, no surten mai del bosc. – i tot picant-los l’ullet va marxar.

Aquesta és la història del castors i els somnis robats, estimats castors. Com us havia dit, una història d’uns castors que van superar les seves pors, que van lluitar contra el perill i que no van dubtar en demanar ajuda quan la van necessitar. Realment va ser una gran colònia la d’aquell any. Pel que es diu al bosc, els grans castors se’ls van estimar molt, i esperen que ara, que ja són grans, siguin on siguin, continuïn sent valents i generosos com ho eren de petits.

Els castors van tornar cap al campament ben contents. La foscor ja no els espantava i al cap només tenien la gran aventura que acabaven de viure. Animats anaven cantant:

Som els castors, super castors! I ens divertim tots amb il·lusió! I riu amunt! I riu amunt! Som els castors super castors Super castors!

Captura de pantalla 2014-09-25 a la(s) 23.39.37

Quan van arribar al campament, es van posar tots a la mateixa tenda i tot i que estaven molt estrets, van recordar entre rialles tot el que havia passat. Mica en mica, vençuts pel cansament es van adormir.

Ja s’havien posat al sac i els caps els havien fet el petó de bona nit quan el Marlon va dir:
– Ahir a la nit, quan ja érem al sac, veu sentir aquella cançó?
– una cançó? – va dir en Charlie.

– sí, era una cançó molt dolça. – va dir en Marlon.
– jo sí que la vaig sentir, – va dir el Biel – era una cançó com per fer adormir.
La conversa va acabar, però quan s’estaven adormint van sentir aquella música suau i tendra, que els acariciava i els feia somiar.

L’endemà, mentre esmorzaven, els caps anaven parlant entre badalls:
– no recordo res del que he somiat. – va dir la Quibu.

– jo tampoc. – va dir la Quio – Suposo que deu ser del cansament. Ei Castors! Vosaltres què heu somiat?

– mmmmmm res – va dir l’Arturo.
– jo no me’n recordo. – va dir la Laura.

– jo tampoc… – va dir el Tomàs, i al cap d’una estona va afegir – Caps, ens podeu deixar pita i una navalla perquè puguem acabar la cabana?
Amb una navalla i molta pita van acabar la cabana que havien estat fent des del primer dia a la clariana. La cabana era grossa i gràcies a la pinassa a dins si estava fresc, a més, ningú podia sentir de què parlaven.

Estaven tots asseguts, disfrutant del que acabaven de construir, quan l’Adrià va dir:
– Crec que passen coses estranyes al campament. Ahir a la nit l’Aitor i l’Olaia ens van explicar que havien vist una casa, es veu que treia fum de color lila brillant. Això és estrany, normalment, el fum oscil·la dels tons blancs als negres.

– Doncs si parlem de coses estranyes – va dir en Charlie – cada nit sona una música suau, que no sabem d’on ve.
Tots van dir el que pensaven del que havien vist i sentit fins que en Lizer va dir:

– No creieu que les dues coses estan relacionades?
– Si… Potser si… – va dir el Marlon.
– Doncs només resoldrem el misteri si anem a veure què és aquella casa – va sentenciar en Lizer.
– Sí! Bona idea! – van dir l’Adrià i l’Aitor.
– Sí! L’aventura ens espera!! – va cridar l’Arturo.
– Vinga Roure, us animeu? – va dir l’Olaia.
– Aquella casa és molt lluny – va dir la Laura.
– I si se n’assabenten els caps? – va afegir l’Ingrid.

després d’agrair a cada un d’ells la seva valentia, se’n va acomiadar amb un fins aviat.

Captura de pantalla 2014-09-25 a la(s) 23.41.19

Mentrestant, el Charlie, la Laura i el Tomàs esperaven a la sala.
– creieu que trigaran molt? – va dir nerviosa la Laura.
– espero que no – va dir el Tomàs impacient.
– ei, mireu! – va dir en Charlie a prop de l’olla. Dins s’hi formaven tot de remolins d’aquell líquid que eren els somnis. – esteu segurs que ha d’anar aquí?

– espera – va dir el Tomàs – potser que dins aquestes ampolletes hi hagin els malsons?
Tot i que no ho sabien del cert, van avocar totes les ampolletes de líquid negre a dins a l’olla.

Al pis de dalt feia estona que les persecucions havien començat. L’Ingrid, l’Olaia i el Biel es dedicaven a fer córrer la bruixa d’una banda a l’altre de la casa. Quan ja estava força cansada van córrer cap a baix. Els altres ja estaven amagats darrera el sofà. Ells, ràpids, es van amagar entra les cortines. La bruixa va arribar esbufegant.

– Sortiu d’una vegada mocosós! A sigut un gran error venir-me a veure…
Però llavors tots van sortir del seu amagatall i ajuntant les seves forces van aconseguir fer caure la bruixa a dins a l’olla.

– si! Ho hem aconseguit!

Abans de tornar cap al campament van regar els voltants de la casa amb els somnis i els malsons, per assegurar-se que la bruixa no podria sortir mai més de l’olla. Anys més tard, a causa de la màgia que van escampar per aquella part del bosc, hi van passar tot de misteris, però aquesta història castors, n’és una altre, que algun dia ja us explicaré. De moment tornem amb els castors. Estaven radiants, feliços. El mussol Malac estava orgullós d’ells i

– Teniu raó – va dir el Tomàs – però també és cert que estan passant coses estranyes…
– va Roure – va dir el Lizer – serà divertit.
– D’acord, hi anirem aquesta nit – va dir el Tomàs – però hem de fer un pla. Un bon pla.

L’Ingrid va treure la llibreta i va començar a apuntar tot el que calia fer i els passos que seguirien a la nit.

Abans d’anar a fer veure que dormien, ho van deixar tot preparat. A prop de les tendes tenien les disfresses de camuflatge i el carbonet per pintar-se la cara. Durant tot la tarda havien estat carregant les llanternes, així que tot estava a punt. A la tenda de l’Olivera, l’Adrià anava mirant el rellotge.

– Olaia, ja són les 12.30h, ves a mirar si els caps ja dormen. Silenciosament va anar a la tenda dels caps. Al cap d’una estona va tornar corrents:

– Via lliure! Dormen! El Leques ronca i tot! Per un moment he pensat que l’Andrés es despertava, però ha estat una falsa alarma. Vaig a avisar a la Roure.
Ja camuflats van començar a caminar cap a la casa misteriosa. Tot i que no ho deien, estaven una mica espantats. El bosc era molt fosc i els sorolls desconeguts. Després de caminar una bona estona, van arribar a la casa. Era una casa de maons preciosa, amb moltes finestres que il·luminaven la foscor, i estava rodejada de flors de tots colors.

– Mireu… el fum… – va xiuxiuejar l’Arturo.
– Espereu, – va dir el Biel – és tot massa perfecte, això em fa mala espina. Rodegem-la i busquem una finestra per mirar a dins.
Així ho van fer, fins que en van trobar una prou baixa. S’hi van apropar el Lizer i la Laura. La Laura era la més alta, així que va pujar sobre el Lizer per veure què hi havia a l’altra banda de la finestra.
– Què has vist? – va preguntar ansiós el Tomàs.
– Hi viu una bruixa! L’he vist!! – va dir la Laura – Era grossa com un gripau i era lletja com aquests gossos que tenen la cara aixafada, a més, tenia la cara plena de berrugues!
– una bruixa? – va dir en Charlie una mica espantat. Però després d’això no van poder continuar parlant del tema, perquè van perdre la veu al veure la bruixa parlant amb un corb prop de la finestra.
– Sí Cuzack! El meu pla funciona! He robat els somnis de tots aquells nens i aquesta nit en robaré més!! – va dir tot fent un riure malèfic, llarg i sinistre – M’apoderaré de tots els somnis del món mundial sencer!!

No els va costar gaire trobar el radiocasset que feia aquella música suau. Es van posar els taps a les orelles i s’hi van apropar. Tot i que van tocar tots els botons la música no parava.
– mira Adrià – va dir el Lizer ensenyant-li la part de darrera, plena de cables i botonets.
– perfecte, només hem de fer servir la lògica.
Després d’haver desconnectat alguns cables i haver-ne connectat alguns altres, el CD que hi havia dins va deixar de girar.
– ho hem aconseguit – va dir-li el Lizer. – Arturo, ja pots avisar els de dalt. L’Arturo va agafar el telèfon que havien fet amb dos iogurts.
-Biel, aquí baix ja estem a punt.

Mentalment, tots anaven repassant el que els tocaria fer.
Va arribar la nit, era hora de començar. Abans d’anar cadascú al seu lloc es van fer una forta abraçada tot junts per donar-se ànims.
Quan van veure l’ombra de la bruixa a la finestra del pis de dalt, van saber que ja podien començar. El Tomàs va obrir la porta fent servir la navalla per forçar el pany. Abans de fer cap moviment s’havien de desfer del corb Cuzack, així que els primers en entrar van ser els germans Marlon i Aitor. Amagats sota una tauleta, van escampar fruits secs pel terra del vestíbul, però el corb no baixava de la làmpada. El Marlon anava a escampar més fruits secs, però l’Aitor li va ensenyar el que tenia a les mans.
– lacasitos?
– a mi no m’agraden els fruits secs – va dir l’Aitor – potser a ell tampoc.
L’Aitor tenia raó. El corb Cuzack va volar ràpidament cap als lacasitos i mentre estava distret menjant, els dos germans el van atrapar i el van posar dins un sac.
– perfecte – va dir en Marlon – castors, ja podeu entrar.
Cadascú va anar cap al seu lloc.
L’Adrià i el Lizer van córrer cap al menjador.

Captura de pantalla 2014-09-25 a la(s) 23.42.35

– Has vist alguna cosa més? – va dir l’Olaia trencant el silenci esgarrifós.
– Sí, – va dir la Laura – hi havia una llar de foc apagada. Al mig hi havia una olla vella i enorme que és la que fa el fum brillant.
– Ja està! – va dir l’Adrià lligant caps – Segur que guarda els somnis dins l’olla.
– Això si que és absurd, – va dir-li fluixet l’Arturo a l’Aitor – des de quan es guarden els somnis dins una olla?
L’Aitor va fer cara de sorpresa, realment era ben absurd.

– Bé, ara que sabem que passa, tornem cap al campament i pensem que hi podem fer? – va proposar el Marlon.
Van començar a caminar, però el bosc era més fosc que mai. Les branques espetegaven, el vent xiulava i sentien udols llunyans.
– No Arturo! És cap allà – va dir en Charlie assenyalant una roca.
– No Charlie! És cap allà – va dir l’Ingrid assenyalant un gran arbre.
– No Ingrid! És cap allà – va dir la Laura assenyalant el camí que pujava.
Veient que començava una discussió de les grosses en Lizer va dir:
– Adrià, tu no sabies guiar-te amb les estrelles?
– Sí, – va dir mirant el cel – però han passat forces hores, la terra a girat i les constel·lacions s’han mogut de lloc…
– Així doncs, estem perduts? – va dir en Lizer.
– Sí.
Espantats es van quedar en silenci. Què passaria si els caps es llevaven i no trobaven els castors dins les tendes? Què passaria si apareixia algun animal salvatge?
– Ei! S’està acabant la bateria de les llanternes… – va dir la Laura. – Què fem? – va dir l’Arturo.
– El millor que podem fer serà dormir aquí. Fins que es faci de dia no ens podrem situar. – va dir el Tomàs.
– Aquí? – va dir espantat l’Arturo – i si venen óssos? O llops? O…
– Podem fer guàrdies, – va dir el Biel – encara tenim la navalla de l’Andrés.
Es van posar a dormir a prop d’un dels matolls. El Biel va començar a fer la vigilància, s’anirien rellevant fins a trenc d’alba.

Captura de pantalla 2014-09-25 a la(s) 23.43.18

Pausadament, li van explicar totes les coses que havien passat i el pla que tenien.
“Aquest pla és molt enginyós, però encara no m’heu dit per què em necessiteu”.

No sabien ben bé com explicar-li, però en Tomàs va intentar dir- li com es sentien tots.
– Ens hem quedat sols Malac. El bosc a la nit no ens agrada i entrar a la casa de la bruixa ens fa por. Els caps sempre ens diuen que sempre hi ets, per això hem vingut a buscar-te. Estem espantats i tenim por.

El vell mussol se’ls va mirar una bona estona fins que van tornar a sentir la seva veu dins seu.
“No esteu sols castors. Mireu-vos, estic orgullós de la colònia que formem. Us ajudeu i entra tots esteu resolent moltes adversitats. N’estic convençut que gràcies a vosaltres, la bruixa no podrà realitzar el seu pla i que la resta de persones de tot el món podran seguir somiant. Castors, és normal que estigueu espantats, les coses desconegudes i el risc sempre fan por, però esteu sent molt valents. Recordeu-ho quan la foscor i les esgarrifances us vinguin al cos. Recordeu que jo sempre hi sóc, més a prop o més lluny, però sempre sóc amb vosaltres, per acompanyar-nos i per vetllar-vos”.

– Vindràs amb nosaltres? – va voler saber el Lizer.
“Oi tant. No em perdria la vostra aventura per res del món”.
Així doncs, tots junts van anar cap a casa de la bruixa. Entra la Colònia regnava un silenci solemne, digne de les grans ocasions.

Però sabeu què castors? El Biel era molt dormilega i així que va sentir que els seus companys s’havien adormit, a ell també li va venir la son. Tot i que va provar d’aguantar-se les parpelles, va acabar rendit al costat de l’Aitor.

Potser penseu que si s’adormien per culpa seva, la Colònia rebria una bona esbroncada dels caps. Però la veritat, és que gràcies al Biel, la Colònia es va salvar i va poder viure una gran aventura. Però no avancem aconteixements.

Captura de pantalla 2014-09-25 a la(s) 23.43.52

Els castors dormien plàcidament, mica en mica, anaven sentint els ocells cantar i l’escalfor del sol a la pell. El primer en despertar-se va ser el Marlon.
– Ei! Que ens hem adormit!!

Els altres es van llevar desconcertats.
– Si ja casi és el migdia! – va dir l’Adrià mirant el rellotge.
– Què! – va dir el Tomàs pensant en els caps.
– Adrià! – va dir el Lizer – sabries guiar-nos?
L’Adrià va rumiar una mica fins que va lligar caps.
– Al migdia el sol és just sobre el campament. Només hem d’anar cap a sota el sol.
– D’acord, som-hi! – va dir l’Ingrid.
– Si, va anem pensant una excusa – va dir l’Olaia.
Pel camí se’ls van acudir mil històries… Que tot eren sonàmbuls… Que el Malac els havia citat a una reunió… que s’havien desorientat al tornar del lavabo…
Van arribar al campament i des de lluny van veure que tot l’Agrupament seia en una rotllana. Devien estar dinant.
– Ei! Ja som aquí!
– Ja hem arribat!!
Van dir tot corrent cap a la rotllana. El que van veure quan van arribar els va deixar glaçats. Tots dormien, sobre dels altres o sobre el got de llet.
– Estan esmorzant? – es va sorprendre l’Aitor.
– Com és que dormen? – va dir la Laura.
Ho van intentar tot, soroll, pessigolles i sotragades, però res els va despertar.
– Això no és normal, – va dir el Biel – deuen estar sota l’afecte d’un malefici molt potent.
– Jo crec que és culpa de la música. – va dir en Marlon.

– Es clar! – va saltar el Tomàs – Molt bé Marlon! Deu haver estat la bruixa que els ha fet adormir-se per poder robar més somnis. Tots hi van estar d’acord, així que es van posar a preparà el pla. Necessitaven ajuda i sabien a on la podrien trobar. Es van preparà les motxilles, van agafar fanals de la tenda dels caps, per si la missió s’allargava. Ho tenien tot apunt menys el menjar així que van entrar a la cuina i es van endur galetes, fruits secs, fuet i un pot enorme de nocilla.

Van començar a caminar bosc endins per anar a buscar a l’únic que els podia ajudar, el mussol Malac. No sabien ben bé cap a on anaven, però tenien la intuïció de que caminaven pel bon camí. Veien plomes de mussol per terra, i mica en mica el bosc semblava més màgic.

– Malac! Malac! Som els Castors i necessitem la teva ajuda!!
Però tot continuava igual. Van caminar fins a la tarda, ja cansats van descansar en un troncs.
– Llavors estem sols? – va dir l’Arturo.
– Si, suposo que si. – va dir l’Olaia.
“Sisplau Malac” va pensar el Biel “Sisplau vine, et necessitem. Sisplau Malac, ens hem quedat sols, no ens pots abandonar tu també…”
Va ser llavors quan va aparèixer. Venia planant des d’un dels arbres més vells i es va posar a sobre un dels troncs. Els castors meravellats, van observar com movia les ales, com els mirava amb aquells ulls enormes.
– Malac? – va xiuxiuejar el Tomàs.
“Benvinguts Castors” – va dir el mussol, però no va parlar, si no que el van sentir dins seu, a la zona del pit, com una petita escalfor. “Estic molt content de veure-us pel meu bosc, però si no m’equivoco, no em porteu bones notícies, oi?”

Captura de pantalla 2014-09-25 a la(s) 23.44.40